Sant Cebrià de .... la botifarra

Ens estem pensant si caldrà demanar un canvi formal del nom del nostre poble. Oblidar-nos d’això de la Vallalta. Fins i tot alguns polítics del nostre ajuntament ja ho estan fent i anomenen la Vallalta com riera de Sant Pol (a la modificació dels usos del sòl rústic del PGOM). I per buscar un nou nom, el millor és mirar la realitat del poble.

El forat econòmic creat per la pèssima gestió de les finances municipals és més que considerable, però les penes a Sant Cebrià s’amaguen a cop de botifarra. Que fem una pedalada, s’acaba amb botifarra; si és una marxa, la completen amb botifarres; que si és una fira, servim botifarres; o sardines l’11 de setembre; o vermut per tothom a festa major o el sopar quasi mensual per quatre duros, o arrossades; o regalem coca i cava (apa! a fomentar el consum de begudes alcohòliques), i així podríem allargar-nos fins a completar el que ja ha costat en aquests moments només de febrer a juliol: 28.741,23 euros en teques o en infraestructura necessària per poder-les oferir, i sense comptar ni les hores de treball de la plantilla municipal (brigada, policia, ...), ni tampoc comptem encara les botifarres i altres àpats als que ens volen convidar aquest mes de setembre els nostres governants, un per setmana pràcticament.

Per això, vist que no es dedicaran a fomentar el coneixement cultural de la Vallalta i que l’única manera que té el govern de CiU i ERC de dirigir-se a la població per intentar convèncer-la de la seva “bondat” i esgarrapar algun vot, és anar a cop de botifarra, ens estem pensant seriosament en proposar el canvi de nom i passar a dir-nos: Sant Cebrià de la Botifarra.

Capolona, agermanament amb Sant Cebrià

Capolona, petit municipi de la Toscana italiana i Sant Cebrià de Vallalta, han iniciat un procés d'agermanament. Per als actes protocolaris de l'agermanament, un grup de cebrianencs i cebrianenques vàrem anar a Capolona aquest juny, del 18 al 23. La trobada amb els toscans va servir per confirmar el procés, oficialitzar-lo i també per intercanviar experiències i cultura. I de cultura en tenen molta els italians. Ens van preparar visites a Siena, Arezzo, Florència i Pisa ciutats amb una riquesa i bellesa difícil d'igular, on la cultura vessa per tot arreu.
A més, a Capolona ens vàrem sentir acollits, molt acollits, en un poble amb equipaments socials, quina enveja, amb participació ciutadana, quina enveja, amb un govern d'esquerres, quina enveja. Sobretot si ho comparem amb el nostre poble, sense equipaments, sense participació i amb un govern de dretes que sobretot vetlla pels interessos dels poderosos. Esperem que alguna cosa se'ns contagiï d'aquest agermanament.

La família completa, d'escalada a Margalef ( El Priorat)

Seguirem parlant de família, deixant a un costat la política i les moltes coses que diria de Sant Cebrià. Aquest blog també m'ha de servir per donar a conèixer les bones experiències, com les del cap de setmana del 16 i 17 de maig, quan ens vàrem posar d'acord tota la família, i això sí que és difícil, per anar d'escalada, com en els "vells temps". Així, la Pilar amb l'Estel i en Sergi, la Marta i la més petitona, la Siurana, i jo, lloguem una casa rural a la Bisbal de Falset i hi anem a passar un cap de setmana.
El més sorprenent de tot, no és que l'Estel faci escalada, n'ha anat fent de tant en tant, tampoc és sorpresa que en Sergi i la Marta en facin, una part dels seus ingressos provenen del monitoratge i direcció de cursos d'escalada. El de veritat sorprenent és que jo també vaig escalar, com en els "vells temps". Després de quasi 10 anys d'inactivitat escaladora, vaig posar-me de nou en una paret i per tres cops vaig ascendir diferents vies. Això sí que era sorprenent. Veieu-ne unes quantes imatges d'aquest cap de setmana.

Homenatge al meu pare

En aquest blog em defineixo com a fill de resistents antifranquistes. Segons com, això és molt fàcil de dir ara, però us garanteixo que molt difícil de recordar. Durant molts anys el silenci ha acompanyat bona part de la vida del meu pare, soldat de la lleva del biberó, pres i condemnat de forma infame a fer carreteres en una batalló de càstig per haver lluitat al bàndol roig. Durant molts anys hem hagut de compartir amb silenci el seu patiment i els seus anhels. Ara ja no hi és, però el seu llegat ens ha calat fons, molt fons. Hem seguit lluitant pels seus mateixos ideals i hem seguit estimant la vida i la llibertat de la mateixa forma que ell la va estimar i ens en va ensenyar.

El meu germà, gràcies Quim, en un programa de ràdio a Palau Solità i Plegamans recupera la memòria històrica d'aquest llegat seu. Ell al final, acaba dient que parla del seu pare, jo ho dic des del començament, escolteu la ràdió són 20 minuts parlant del meu pare, quan era amant, poeta i soldat, quan era un lluitador de la llibertat i de l'amor, i ho va seguir essent fins a la seva mort, ara fa poc més de 10 anys. Només hi va afegir el paper de PARE, així en majúscules.

El 22 de març la Siurana ha fet 2 anys

La Siurana ha fet dos anys, i ho hem celebrat de manera especial, amb una bona festa i un bon ball. Com diu la Pilar no tot ha de ser política en aquestes pàgines, també va bé donar a conèixer les nostres vivències, els nostres neguits i les nostres il·lusions. I la Siurana n'és una d'il·lusió i desitgem poder penjar durant molts anys les fotos dels seus aniversaris.