dijous, 9 de desembre del 2010






Aquest cap de setmana llarg, he aprofitat per anar amb tota la família, fills, néta i mare, a visitar els espais històrics de la guerra civil, a la batalla de l'Ebre. Ho volia fer per dos motius, un és retre homenatge al meu pare, combatent de la lleva del biberó a la batalla de l'Ebre, en concret a la serra de Pàndols. L'altre és perquè la meva mare, filla de les terres de l'Ebre, farà 90 anys ben aviat i volia veure els espais on va combatre qui fou el seu company durant més de 50 anys.
Hem vist diferents centres d'interpretació i hem visitat espais històrics, per a nosaltres el més emotiu i impactant és el monument a la lleva del biberó, a la serra de Pàndols, en la cota defensada entre d'altres, pel meu pare i que durant 115 dies va aconseguir barrar el pas a les tropes feixistes.
És tota una lliçó pedagògica visitar aquests centres i aquests espais. Veure el poble vell de Corbera d'Ebre arrassat per les bombes quan només hi havia població civil n'és un exemple. És una necessitat mantenir-los vius perquè mai més pugui repetir-se una barbaritat com va ser la guerra, perquè mai més el feixisme pugui trionfar.
El memorial de les Camposines, les trinxeres de Vilalba dels Arcs, els diferents centres d'interpretació, són testimonis del que va passar, del que cal recordar constament perquè no es pugui repetir.
Dos apunts més, un la decepció perquè malgrat tot no s'ha fet justícia, ni tan sols hi ha hagut una anul·lació dels processos i sentències de la dictadura, ni una condemna simbòlica als crims del feixisme. El segon un agraïment als homes i dones que han fet possible oferir-nos els espais de memòria, que han construït, de l'oblit intencionat, un memorial democràtic que fa que perduri la memòria.
Nosaltres èrem quatre generacions i excepte la més jove que encara no té l'edat per comprendre-ho, els demés sortirem de l'Ebre amb un coneixement més gran, amb una pau interior en veure el monument als qui com el nostre pare/avi/company, donarem la seva joventut per lluitar per la llibertat.
Com ens deia una de les intèrpretes, mentre en el bàndol feixista es cobraven salaris, en el bàndol republicà s'ensenyava a escriure i llegir: "però nada pueden bombas donde sobra corazón", deia la canço.
Només desitjar i esperar que els nous vents que bufaran a la Generalitat no signifiquin l'oblit com els 23 anys passats.
Gràcies amic Joan Saura per la recuperació de la memòria històrica.

dimecres, 24 de novembre del 2010


Benvolguts i benvolgudes,

El que llegiràs a continuació és propaganda electoral, és un escrit més dins la campanya. Penso que llegir la meva reflexió personal et pot ser d'utilitat, si no ho vols fer, ja pots esborrar el missatge, però per no perdre uns escassos minuts et perdràs una opinió propera, d'un candidat al Parlament de Catalunya que com tu treballa dia a dia i vetlla per trobar solucions properes. Si segueixes llegint, llavors vol dir que vols conèixer aquesta reflexió. Doncs som-hi.

Estem en una situació difícil, ens preocupa especialment aquesta crisi que ha estat provocada pels interessos de la banca i les multinacionals de la indústria, i que ens la fan pagar als treballadors i treballadores, congelant salaris i pensions, allargant l'edat de la jubilació, retallant les prestacions a les persones dependents, aprovant reformes laborals que abarateixen i subvencionen l'acomiadament i que ni fomenten ni creen llocs de treball.

Ens preocupa especialment què es pot fer davant aquesta situació. CiU, partit que sembla que guanyarà les eleccions, ho deixa ben clar, retallarà la despesa en atenció social, menys metges, menys mestres, menys assistents socials; no necessita mestres perquè optarà per l'escola privada concertada, la que no admet immigrants i segrega per sexes, deixant l'escola pública com a àmbit dels que poc tenim i dels immigrants.

Els independentistes estan tant capficats en proclamar la independència l'endemà de guanyar o no les eleccions, que no veuen que de poc ens servirà ser independents mentre no es faci front a la situació actual amb polítiques que afavoreixen els drets socials i al conjunt de treballadors i treballadores d'aquest país. Volem sense cap mena de dubte, poder exercir el dret a l'autodeterminació, però també com a eina per trobar sortida a la situació actual.

El PSC, que per desgràcia no té ni tan sols opinió a Catalunya, ja que està dirigit des de Madrid pel PSOE, ha tirat la tovallola, desisteix de plantejar polítiques d'esquerra i progressistes i es quadra davant els "jefes" de Madrid, renuncien fins i tot a capitalitzar les polítiques socials desenvolupades durant els set anys de govern d'entesa d'esquerres, progressista i catalanista.

L'abstenció i el vot en blanc facilitarà que la llista més votada, possiblement CiU, capitalitzi aquestes opcions, i per la desconfiança en l'esquerra, es pot acabar donat el vot a la dreta, dreta que durant 23 anys va governar aquest país sense que s'avancés ni en drets socials ni en drets nacionals.

Per tant, només tenim una esperança, que ICV - EUiA sigui forta al Parlament, que siguem capaços de poder garantir que se seguiran desenvolupant polítiques de creació de llocs de treball lligats a l'atenció a la dependència, més mestres per fomentar una escola pública de qualitat, més metges per seguir donant el màxim servei de proximitat a la ciutadania. Que fomentarem la creació de llocs de treball lligats al desenvolupament d'energies renovables, ...

No et canso més, si has arribat fins aquí sabràs per què he acceptat a figurar en la llista que encapçala en Joan Herrera, la llista d'ICV - EUiA al Parlament i et demano que aquesta vegada donis el vot útil, i el vot útil és votar ICV - EUiA. Som l'única esperança que l'esquerra progressista sigui forta al parlament.

VOTA JOAN HERRERA, VOTA ICV - EUiA

Jordi Parés
Regidor de l'Entesa d'Esquerres - ICV
Candidat al Parlament de Catalunya

dilluns, 30 d’agost del 2010


No calen més explicacions, aneu a l'enllaç i trobareu tot el necessari per saber que cal donar resposta i cal que sigui contundent. La crisi no l'hem provocada els treballadors i treballadores i menys encara les vigents normes laborals. La crisi l'ha provocada el sistema productiu de la societat capitalista, el que cal canviar no són les ordenances laborals, sinó el sistema productiu.
El 29 de setembre, VAGA GENERAL, no hi faltis

diumenge, 20 de juny del 2010

Resposta a l'alcalde de Barcelona


En Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, ha enviat una carta a tota la plantilla municipal, a continuació la reprodueixo i també la resposta que li vaig donar en rebre la seva missiva.


Benvolguts treballadors, benvolgudes treballadores,

Sóc un ferm defensor de la feina de tots els qui formeu part de l’Ajuntament de Barcelona, que cada dia poseu tota la il·lusió i tota la capacitat per aquesta ciutat i per la seva gent. Per això vull reconèixer explícitament la vostra tasca i us vull donar les gràcies pel sacrifici que esteu fent.

Estem vivint un moment delicat i difícil. L’actual crisi econòmica ha empès al conjunt de les administracions públiques, tant del nostre país com del conjunt de la Unió Europea, a adoptar dràstiques mesures de control del dèficit i reducció de la despesa.

Són mesures difícils però absolutament necessàries. Per això, la Comissió de Govern ha aprovat un pla d’austeritat i enfortiment de prioritats que té per objectiu garantir les polítiques que ara són més importants, aquelles destinades a lluitar contra la crisi econòmica tot afavorint la creació de llocs de treball, i les que tenen cura de les seves conseqüències i que serveixen per preservar la cohesió social.

És un Pla que demana renúncies, algunes especialment doloroses. Em faig càrrec del malestar que provoca un fet tan impactant com la reducció del sou, però és una mesura que hem de compartir amb el conjunt d’administracions. L’aplicarem de la manera més justa i progressiva possible. I tan bon punt la conjuntura econòmica ho permeti establirem els mecanismes que permetin als treballadors municipals recuperar el poder adquisitiu.

En gran part gràcies a vosaltres, el nostre Ajuntament té unes finances sanejades, i podem afirmar que és exemplar en la seva gestió econòmica i administrativa. Però si ara no actuéssim podríem perdre capacitat d’acció per respondre degudament a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes de Barcelona, molts dels quals estan passant una situació difícil.

És en els moments que demanen més esforç, és en els moments de dificultat, quan em sento més orgullós de tots els treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Barcelona. Per això valoro molt, ara més que mai, la vostra contribució.

Gràcies per la vostra feina, gràcies per la vostra implicació.

Cordialment,

Jordi Hereu i Boher
Alcalde de Barcelona



Benvolgut alcalde, benvolgut Jordi Hereu,

He rebut el teu missatge, he de reconèixer que del tot inesperat, no creia que "a sobre" tinguéssiu el valor de intentar donar explicacions al conjunt de treballadores i treballadors municipals. Agraeixo aquestes explicacions, però penso que el fet de rebre-les em dóna peu a poder fer algun comentari sobre elles, tot i demanant disculpes anticipades si algun dels comentaris no és del teu grat.

D'entrada et presentes com un "ferm defensor" de tots (i totes també) les que formen l'ajuntament, permet-me dir-te que no ho he notat mai això, mai he sentit ni vist com la corporació i el seu alcalde al capdavant avala la feina feta pel seu personal, tampoc he rebut mai cap tipus de reconeixement a nivell intern, per tant és més que dubtable l'afirmació incondicional de defensor.

En el que sí tens molta raó és en la nostra il·lusió. La majoria del personal públic creu de veritat que estem al servei de la ciutadania que ens paga el sou, i posem tot el nostre esforç i fem el possible per respondre a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes. Alguna vegada no ho abastem tot, però no és per manca de voluntat i il·lusió per part nostra, si no per la manca de recursos o d'operativitat d'alguns responsables municipals, executius i polítics.

I ja entrant de ple en el pla d'austeritat, no acabo d'entendre com facilitarà la creació de llocs de treball la caiguda del consum que provoca la retallada en el funcionariat i per mimetisme, en la resta de la societat. Estic del tot convençut que mentre sigui la banca qui ha de fer circular els diners i mentre hi hagi la caiguda en el consum provocada per la retallada, l'únic que s'assolirà serà la destrucció de molts llocs de treball, sobretot els associats amb el comerç, el lleure, la petita empresa i l'autònom.

El que també està clar és que congelant pensions i retallant la retroactivitat de la llei de la dependència, tampoc aconseguirem mai l'altre objectiu de la cohesió social. Avui a la ciutat de Barcelona s'està tardant entre un any i mig i dos anys des que se sol·licita la valoració fins que s'atorga el recurs de la llei de dependència (ho dic amb coneixement de causa, treballo en el sector d'atenció a les persones, en acció social). De veritat algú es creu que aquesta és una manera de cohesionar?, jo estic convençut que és una manera de fer més dèbils als que ja ho eren.

També m'agradaria, posats a fer, que la frase de "establirem mecanismes", es convertís en un compromís públic i signat de recuperació del salari retallat i dels increments no donats, perquè les paraules se les emporta el vent i vint-i-cinc anys en aquesta casa em demostren que això és el que quasi bé sempre sol passar.

També té raó que gràcies al nostre esforç l'Ajuntament té unes finances sanejades, és ben cert que no correspon d'igual manera les intencions dels governants municipals, tal com ho demostra el fiasco de la Diagonal (tres milions d'euros, mare meva!) o l'excessiva publicitat institucional que dispara la despesa i la majoria de les vegades no té massa sentit.

Finalment li puc donar un parell o tres de consells de com reduir el dèficit públic, tot aprofitant la seva relació de partit amb el president de l'estat espanyol:

Que es pugi l'IRPF a les rendes superiors als 90.000 euros anual

Que es retallin les despeses militars i es retirin les tropes de l'Afganistan (que costa una fortuna)

Que es retirin els diners "regalats" a la banca i s'injecti diners a les petites i mitjanes empreses per garantir la fluidesa del diner i la creació de llocs de treball de veritat

Que es retallin totes les despeses innecessàries de protocols i publicitat a l'ajuntament

Que s'eliminin els càrrecs de confiança i llocs eventuals

En podria donar algun més de consell, però penso que per començar ja està bé. De nou reitero el meu agraïment per les explicacions i les meves disculpes si en algun moment d'aquest escrit, portat per la indignació que estem vivint el funcionariat, he pogut molestar algú o a tu en especial.

Cordialment


Jordi Parés

ECEIA - Equip Central Especialitzat d'Infància i Adolescència


divendres, 11 de juny del 2010


He rebut un diploma de reconeixement per la meva contribució en la lluita contra la dictadura franquista. És d'agrair que es reconegui i que el país recordi als que van patir les conseqüències de la guerra i la dictadura.
Cal dir que s'ha hagut d'esperar masses anys per rebre el més mínim reconeixement i ho ha hagut de fer el departament que governa en Joan Saura d'ICV, perquè ningú abans s'havia atrevit a desenterrar el passat.
Recordar el passat és una manera d'evitar que mai més es pugui reproduir una atrocitat com va ser la dictadura franquista. Recordar els lluitadors antifranquistes és una manera d'educar al jovent actual en els valors de les persones i de la llibertat. Per això és important la feina que s'està fent des del Memorial Democràtic i per això agraeixo el diploma.
He de confessar però, que la primera reacció que vaig tenir en rebre'l era de ràbia, no serveix de res agrair contribucions quan els botxins ni tan sols han estat processats, i quan s'intenta acaben processant a l'autor de l'intent. Ràbia perquè mai s'ha fet justícia, més que sigui declarant il·legals i nul·les TOTES les decisions presses pels diferents governs i tribunals de la dictadura, sobretot les que feien referència als processos i condemnes dels antifranquistes. Ràbia perquè ni tan sols s'ha fet seure a la banqueta dels acusats més que fos simbòlicament, als autors d'aquella barbaritat que durà prop de 40 anys.
El que reclamem els que vam patir la dictadura, el reclamaven els que van morir contra la dictadura, és justícia, més que sigui de forma simbòlica, però justícia.
Suposo que a casa de la meva mare també haurà arribat el diploma de reconeixement del meu pare, la vídua el mirarà i un cop més se li escaparan les llàgrimes pensant en els anys de la seva joventut que els van robar, pensant en com haurien sigut de diferents les coses, pensant que un paper no pot compensar el que van perdre, i no s'ha fet justícia.
Gràcies pel reconeixement, però necessitem i volem que es faci justícia, que seguin al banc dels acusats davant del tribunal que jutgi els crims contra la humanitat.

divendres, 4 de juny del 2010

No a la retallada de drets socials


Una professora amiga meva m’explicava una anècdota d’un alumne seu que veia una contradicció entre aplicar les polítiques liberals econòmiques d’una societat capitalista i ser socialista, entenia l’alumne que socialisme era antagònic a capitalisme. Quanta raó té aquest noi, llàstima que els que diuen representar a obrers i diuen ser socialistes no entenen una raonament tant simple i clar.

Serveix això per expressar la indignació doble que sentim la gent d’esquerres, per una part perquè ens sentim agredits per les retallades en drets socials, per l’altra perquè es fa en nom del socialisme.

El dèficit produït i que ara volen eixugar amb retallades socials, s’ha donat entre altres, per la política de “cafè per a tothom” practicada pel govern de Zapatero (que no socialista). Polítiques de xecs injustes, sense tenir present la renda, donant a qui no en necessita i negant-ne a qui no té ingressos o els té mínims. Injectar diners públics a la gran banca causant i màxima responsable de la crisi. Aquestes polítiques són les que han generat aquest gran dèficit. Però llavors calia guanyar unes eleccions, i si no es feia amb la por (“si tu no vas ells tornen”), es feia “comprant” el vot amb xecs.

I ara en nom de les esquerres i de la responsabilitat ataquen els pilars del benestar: les pensions, ja de per sí paupèrrimes, i les persones amb dependència. I ho fan amb demagògia i traïdoria, tenen el valor d’assegurar que “ells” han pujat les pensions més que ningú, sense explicar que la mitjana de les pensions segueixen essent de misèria, i la demagògia d’afirmar que “són ells” els que van proposar la llei de la dependència, com si això els donés dret a poder-la retallar després. Es retallen drets als més dèbils.

El mateix fan amb els treballadors i treballadores de l’administració, en aquests cas a més busquen el “populisme”, afirmant que és un col·lectiu amb el “privilegi” de tenir treball fix, enfrontant al funcionari a la resta de la societat quan és precisament aquest treballador/a públic/a qui dóna garantia de l’administració. Evidentment ningú explica que mentre començava la l’especulació econòmica que ha provocat aquesta crisi, el treballador/a públic/a era congelat sense increments salarials tant per governs del PSOE com per governs del PP, tampoc expliquen que mentre l’IPC rondava cada any entre el 4% i el 5%, les lleis de pressupostos del senyor Demagog Zapatero pujava els salaris públics el 2% a excepció d’aquest any que només ho ha fet un 0,53%.

En resum, en nom de l’esquerra progressista, s’apliquen mesures econòmiques dignes de “Berlusconis” i de la dreta més retrògrada d’Europa.

Senyors “socialistes”, els proposem unes quantes mesures per pal·liar el dèficit públic, amb polítiques sense retallades socials i d’esquerra:

· perseguir de forma clara i contundent el frau fiscal, reconegut com un dels més elevats d’Europa.

· eliminar la reducció del tipus marginal més alt de l’IRPF, és a dir els que més guanyen que paguin més, en lloc de reduir-lo com ha fet el govern ZP

· retallar molt dràsticament els salaris de càrrecs públics, equiparant-los per exemple als dels empleats públics i eliminar els sous vitalicis.

· retirar les tropes de l’Afganistan, que a més d’envair un país sobirà, costa una veritable fortuna a l’estat.

· eliminar la despesa de la casa reial, monarquia imposada pel llegat del dictador Franco, i que provin de viure amb la pensió “tan generosa” d’en Zapatero.

· donar crèdit als autònoms i a les PIME en lloc de finançar la gran banca, per fer fluir i circular el diner i crear llocs de treball.

Si els sembla poc, en tenim més de propostes, però són d’esquerres de debò.