dijous, 9 de desembre de 2010






Aquest cap de setmana llarg, he aprofitat per anar amb tota la família, fills, néta i mare, a visitar els espais històrics de la guerra civil, a la batalla de l'Ebre. Ho volia fer per dos motius, un és retre homenatge al meu pare, combatent de la lleva del biberó a la batalla de l'Ebre, en concret a la serra de Pàndols. L'altre és perquè la meva mare, filla de les terres de l'Ebre, farà 90 anys ben aviat i volia veure els espais on va combatre qui fou el seu company durant més de 50 anys.
Hem vist diferents centres d'interpretació i hem visitat espais històrics, per a nosaltres el més emotiu i impactant és el monument a la lleva del biberó, a la serra de Pàndols, en la cota defensada entre d'altres, pel meu pare i que durant 115 dies va aconseguir barrar el pas a les tropes feixistes.
És tota una lliçó pedagògica visitar aquests centres i aquests espais. Veure el poble vell de Corbera d'Ebre arrassat per les bombes quan només hi havia població civil n'és un exemple. És una necessitat mantenir-los vius perquè mai més pugui repetir-se una barbaritat com va ser la guerra, perquè mai més el feixisme pugui trionfar.
El memorial de les Camposines, les trinxeres de Vilalba dels Arcs, els diferents centres d'interpretació, són testimonis del que va passar, del que cal recordar constament perquè no es pugui repetir.
Dos apunts més, un la decepció perquè malgrat tot no s'ha fet justícia, ni tan sols hi ha hagut una anul·lació dels processos i sentències de la dictadura, ni una condemna simbòlica als crims del feixisme. El segon un agraïment als homes i dones que han fet possible oferir-nos els espais de memòria, que han construït, de l'oblit intencionat, un memorial democràtic que fa que perduri la memòria.
Nosaltres èrem quatre generacions i excepte la més jove que encara no té l'edat per comprendre-ho, els demés sortirem de l'Ebre amb un coneixement més gran, amb una pau interior en veure el monument als qui com el nostre pare/avi/company, donarem la seva joventut per lluitar per la llibertat.
Com ens deia una de les intèrpretes, mentre en el bàndol feixista es cobraven salaris, en el bàndol republicà s'ensenyava a escriure i llegir: "però nada pueden bombas donde sobra corazón", deia la canço.
Només desitjar i esperar que els nous vents que bufaran a la Generalitat no signifiquin l'oblit com els 23 anys passats.
Gràcies amic Joan Saura per la recuperació de la memòria històrica.