En aquest blog em defineixo com a fill de resistents antifranquistes. Segons com, això és molt fàcil de dir ara, però us garanteixo que molt difícil de recordar. Durant molts anys el silenci ha acompanyat bona part de la vida del meu pare, soldat de la lleva del biberó, pres i condemnat de forma infame a fer carreteres en una batalló de càstig per haver lluitat al bàndol roig. Durant molts anys hem hagut de compartir amb silenci el seu patiment i els seus anhels. Ara ja no hi és, però el seu llegat ens ha calat fons, molt fons. Hem seguit lluitant pels seus mateixos ideals i hem seguit estimant la vida i la llibertat de la mateixa forma que ell la va estimar i ens en va ensenyar.
El meu germà, gràcies Quim, en un programa de ràdio a Palau Solità i Plegamans recupera la memòria històrica d'aquest llegat seu. Ell al final, acaba dient que parla del seu pare, jo ho dic des del començament, escolteu la ràdió són 20 minuts parlant del meu pare, quan era amant, poeta i soldat, quan era un lluitador de la llibertat i de l'amor, i ho va seguir essent fins a la seva mort, ara fa poc més de 10 anys. Només hi va afegir el paper de PARE, així en majúscules.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Poquetes vegades deixo un comentari,aquesta ho faig per donar el meu suport a no oblidar el passat,perqué tal com algú ja ha dit,un poble que oblida la seva história está comdennat a repetir-la.Sóc en Jordi i el nostre blog de carácter lúdic és jabalibikers.blogspot.com.
Publica un comentari a l'entrada