diumenge, 20 de juny de 2010

Resposta a l'alcalde de Barcelona


En Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, ha enviat una carta a tota la plantilla municipal, a continuació la reprodueixo i també la resposta que li vaig donar en rebre la seva missiva.


Benvolguts treballadors, benvolgudes treballadores,

Sóc un ferm defensor de la feina de tots els qui formeu part de l’Ajuntament de Barcelona, que cada dia poseu tota la il·lusió i tota la capacitat per aquesta ciutat i per la seva gent. Per això vull reconèixer explícitament la vostra tasca i us vull donar les gràcies pel sacrifici que esteu fent.

Estem vivint un moment delicat i difícil. L’actual crisi econòmica ha empès al conjunt de les administracions públiques, tant del nostre país com del conjunt de la Unió Europea, a adoptar dràstiques mesures de control del dèficit i reducció de la despesa.

Són mesures difícils però absolutament necessàries. Per això, la Comissió de Govern ha aprovat un pla d’austeritat i enfortiment de prioritats que té per objectiu garantir les polítiques que ara són més importants, aquelles destinades a lluitar contra la crisi econòmica tot afavorint la creació de llocs de treball, i les que tenen cura de les seves conseqüències i que serveixen per preservar la cohesió social.

És un Pla que demana renúncies, algunes especialment doloroses. Em faig càrrec del malestar que provoca un fet tan impactant com la reducció del sou, però és una mesura que hem de compartir amb el conjunt d’administracions. L’aplicarem de la manera més justa i progressiva possible. I tan bon punt la conjuntura econòmica ho permeti establirem els mecanismes que permetin als treballadors municipals recuperar el poder adquisitiu.

En gran part gràcies a vosaltres, el nostre Ajuntament té unes finances sanejades, i podem afirmar que és exemplar en la seva gestió econòmica i administrativa. Però si ara no actuéssim podríem perdre capacitat d’acció per respondre degudament a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes de Barcelona, molts dels quals estan passant una situació difícil.

És en els moments que demanen més esforç, és en els moments de dificultat, quan em sento més orgullós de tots els treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Barcelona. Per això valoro molt, ara més que mai, la vostra contribució.

Gràcies per la vostra feina, gràcies per la vostra implicació.

Cordialment,

Jordi Hereu i Boher
Alcalde de Barcelona



Benvolgut alcalde, benvolgut Jordi Hereu,

He rebut el teu missatge, he de reconèixer que del tot inesperat, no creia que "a sobre" tinguéssiu el valor de intentar donar explicacions al conjunt de treballadores i treballadors municipals. Agraeixo aquestes explicacions, però penso que el fet de rebre-les em dóna peu a poder fer algun comentari sobre elles, tot i demanant disculpes anticipades si algun dels comentaris no és del teu grat.

D'entrada et presentes com un "ferm defensor" de tots (i totes també) les que formen l'ajuntament, permet-me dir-te que no ho he notat mai això, mai he sentit ni vist com la corporació i el seu alcalde al capdavant avala la feina feta pel seu personal, tampoc he rebut mai cap tipus de reconeixement a nivell intern, per tant és més que dubtable l'afirmació incondicional de defensor.

En el que sí tens molta raó és en la nostra il·lusió. La majoria del personal públic creu de veritat que estem al servei de la ciutadania que ens paga el sou, i posem tot el nostre esforç i fem el possible per respondre a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes. Alguna vegada no ho abastem tot, però no és per manca de voluntat i il·lusió per part nostra, si no per la manca de recursos o d'operativitat d'alguns responsables municipals, executius i polítics.

I ja entrant de ple en el pla d'austeritat, no acabo d'entendre com facilitarà la creació de llocs de treball la caiguda del consum que provoca la retallada en el funcionariat i per mimetisme, en la resta de la societat. Estic del tot convençut que mentre sigui la banca qui ha de fer circular els diners i mentre hi hagi la caiguda en el consum provocada per la retallada, l'únic que s'assolirà serà la destrucció de molts llocs de treball, sobretot els associats amb el comerç, el lleure, la petita empresa i l'autònom.

El que també està clar és que congelant pensions i retallant la retroactivitat de la llei de la dependència, tampoc aconseguirem mai l'altre objectiu de la cohesió social. Avui a la ciutat de Barcelona s'està tardant entre un any i mig i dos anys des que se sol·licita la valoració fins que s'atorga el recurs de la llei de dependència (ho dic amb coneixement de causa, treballo en el sector d'atenció a les persones, en acció social). De veritat algú es creu que aquesta és una manera de cohesionar?, jo estic convençut que és una manera de fer més dèbils als que ja ho eren.

També m'agradaria, posats a fer, que la frase de "establirem mecanismes", es convertís en un compromís públic i signat de recuperació del salari retallat i dels increments no donats, perquè les paraules se les emporta el vent i vint-i-cinc anys en aquesta casa em demostren que això és el que quasi bé sempre sol passar.

També té raó que gràcies al nostre esforç l'Ajuntament té unes finances sanejades, és ben cert que no correspon d'igual manera les intencions dels governants municipals, tal com ho demostra el fiasco de la Diagonal (tres milions d'euros, mare meva!) o l'excessiva publicitat institucional que dispara la despesa i la majoria de les vegades no té massa sentit.

Finalment li puc donar un parell o tres de consells de com reduir el dèficit públic, tot aprofitant la seva relació de partit amb el president de l'estat espanyol:

Que es pugi l'IRPF a les rendes superiors als 90.000 euros anual

Que es retallin les despeses militars i es retirin les tropes de l'Afganistan (que costa una fortuna)

Que es retirin els diners "regalats" a la banca i s'injecti diners a les petites i mitjanes empreses per garantir la fluidesa del diner i la creació de llocs de treball de veritat

Que es retallin totes les despeses innecessàries de protocols i publicitat a l'ajuntament

Que s'eliminin els càrrecs de confiança i llocs eventuals

En podria donar algun més de consell, però penso que per començar ja està bé. De nou reitero el meu agraïment per les explicacions i les meves disculpes si en algun moment d'aquest escrit, portat per la indignació que estem vivint el funcionariat, he pogut molestar algú o a tu en especial.

Cordialment


Jordi Parés

ECEIA - Equip Central Especialitzat d'Infància i Adolescència


divendres, 11 de juny de 2010


He rebut un diploma de reconeixement per la meva contribució en la lluita contra la dictadura franquista. És d'agrair que es reconegui i que el país recordi als que van patir les conseqüències de la guerra i la dictadura.
Cal dir que s'ha hagut d'esperar masses anys per rebre el més mínim reconeixement i ho ha hagut de fer el departament que governa en Joan Saura d'ICV, perquè ningú abans s'havia atrevit a desenterrar el passat.
Recordar el passat és una manera d'evitar que mai més es pugui reproduir una atrocitat com va ser la dictadura franquista. Recordar els lluitadors antifranquistes és una manera d'educar al jovent actual en els valors de les persones i de la llibertat. Per això és important la feina que s'està fent des del Memorial Democràtic i per això agraeixo el diploma.
He de confessar però, que la primera reacció que vaig tenir en rebre'l era de ràbia, no serveix de res agrair contribucions quan els botxins ni tan sols han estat processats, i quan s'intenta acaben processant a l'autor de l'intent. Ràbia perquè mai s'ha fet justícia, més que sigui declarant il·legals i nul·les TOTES les decisions presses pels diferents governs i tribunals de la dictadura, sobretot les que feien referència als processos i condemnes dels antifranquistes. Ràbia perquè ni tan sols s'ha fet seure a la banqueta dels acusats més que fos simbòlicament, als autors d'aquella barbaritat que durà prop de 40 anys.
El que reclamem els que vam patir la dictadura, el reclamaven els que van morir contra la dictadura, és justícia, més que sigui de forma simbòlica, però justícia.
Suposo que a casa de la meva mare també haurà arribat el diploma de reconeixement del meu pare, la vídua el mirarà i un cop més se li escaparan les llàgrimes pensant en els anys de la seva joventut que els van robar, pensant en com haurien sigut de diferents les coses, pensant que un paper no pot compensar el que van perdre, i no s'ha fet justícia.
Gràcies pel reconeixement, però necessitem i volem que es faci justícia, que seguin al banc dels acusats davant del tribunal que jutgi els crims contra la humanitat.

divendres, 4 de juny de 2010

No a la retallada de drets socials


Una professora amiga meva m’explicava una anècdota d’un alumne seu que veia una contradicció entre aplicar les polítiques liberals econòmiques d’una societat capitalista i ser socialista, entenia l’alumne que socialisme era antagònic a capitalisme. Quanta raó té aquest noi, llàstima que els que diuen representar a obrers i diuen ser socialistes no entenen una raonament tant simple i clar.

Serveix això per expressar la indignació doble que sentim la gent d’esquerres, per una part perquè ens sentim agredits per les retallades en drets socials, per l’altra perquè es fa en nom del socialisme.

El dèficit produït i que ara volen eixugar amb retallades socials, s’ha donat entre altres, per la política de “cafè per a tothom” practicada pel govern de Zapatero (que no socialista). Polítiques de xecs injustes, sense tenir present la renda, donant a qui no en necessita i negant-ne a qui no té ingressos o els té mínims. Injectar diners públics a la gran banca causant i màxima responsable de la crisi. Aquestes polítiques són les que han generat aquest gran dèficit. Però llavors calia guanyar unes eleccions, i si no es feia amb la por (“si tu no vas ells tornen”), es feia “comprant” el vot amb xecs.

I ara en nom de les esquerres i de la responsabilitat ataquen els pilars del benestar: les pensions, ja de per sí paupèrrimes, i les persones amb dependència. I ho fan amb demagògia i traïdoria, tenen el valor d’assegurar que “ells” han pujat les pensions més que ningú, sense explicar que la mitjana de les pensions segueixen essent de misèria, i la demagògia d’afirmar que “són ells” els que van proposar la llei de la dependència, com si això els donés dret a poder-la retallar després. Es retallen drets als més dèbils.

El mateix fan amb els treballadors i treballadores de l’administració, en aquests cas a més busquen el “populisme”, afirmant que és un col·lectiu amb el “privilegi” de tenir treball fix, enfrontant al funcionari a la resta de la societat quan és precisament aquest treballador/a públic/a qui dóna garantia de l’administració. Evidentment ningú explica que mentre començava la l’especulació econòmica que ha provocat aquesta crisi, el treballador/a públic/a era congelat sense increments salarials tant per governs del PSOE com per governs del PP, tampoc expliquen que mentre l’IPC rondava cada any entre el 4% i el 5%, les lleis de pressupostos del senyor Demagog Zapatero pujava els salaris públics el 2% a excepció d’aquest any que només ho ha fet un 0,53%.

En resum, en nom de l’esquerra progressista, s’apliquen mesures econòmiques dignes de “Berlusconis” i de la dreta més retrògrada d’Europa.

Senyors “socialistes”, els proposem unes quantes mesures per pal·liar el dèficit públic, amb polítiques sense retallades socials i d’esquerra:

· perseguir de forma clara i contundent el frau fiscal, reconegut com un dels més elevats d’Europa.

· eliminar la reducció del tipus marginal més alt de l’IRPF, és a dir els que més guanyen que paguin més, en lloc de reduir-lo com ha fet el govern ZP

· retallar molt dràsticament els salaris de càrrecs públics, equiparant-los per exemple als dels empleats públics i eliminar els sous vitalicis.

· retirar les tropes de l’Afganistan, que a més d’envair un país sobirà, costa una veritable fortuna a l’estat.

· eliminar la despesa de la casa reial, monarquia imposada pel llegat del dictador Franco, i que provin de viure amb la pensió “tan generosa” d’en Zapatero.

· donar crèdit als autònoms i a les PIME en lloc de finançar la gran banca, per fer fluir i circular el diner i crear llocs de treball.

Si els sembla poc, en tenim més de propostes, però són d’esquerres de debò.