diumenge, 5 de febrer del 2012

Gràcies mare

Avui hem acomiadat a la mare. El meu germà Quim (Alfons) volia que escrigués un text, no he sigut capaç, no trobava paraules. M'avisava del perill de dir "tonteries" en el comiat de la mare. Tot i així, no he sigut capaç d'escriure res, fins ara, no he sigut capaç d'expressar-ho per escrit.

He dit en el comiat que buscava i buscava les paraules i no les trobava, no brollaven, malgrat tenir-les en el cap. He explicat que he recordat un llibre llegit fa un temps, "La paraula més bella", d'una autora italiana que no recordo ni el nom. Aquesta autora narra una dramàtica història d'amor en l'horror del setge de Sarajevo, on els valors de les persones es fa palpable. Els protagonistes que han sobreviscut d'aquesta història, es reuneixen i busquen una paraula que pugui expressar el que han viscut, la "paraula més bella", aquella capaç de resumir l'amor i l'horror, aquella paraula capaç d'explicar sentiments i emocions, la "paraula més bella". Es proposa "amor", paraula potent, però no la més bella, no ho explica tot, el vell resistent bosnià, proposa, com no, "llibertat", bella paraula que omple de valor, però segueix sense significar-ho tot. Finalment es proposa GRÀCIES, la paraula més bella de totes, aquella que expressa els sentiments més profunds.

He usat aquesta expressió per acabar el meu comiat fent servir la paraula més bella i la que costa més a dir, gràcies, gràcies mama.
Deixeu-me dir, ara que escric, allò que la càrrega emotiva no m'ha permès de dir en el comiat. Gràcies mare per haver-me donat la vida, gràcies mare per haver sigut tu, gràcies mare per haver-me educat en els valors de la llibertat i la justícia, gràcies mare per ensenyar-me a resistir a la intolerància, gràcies mare per donar-me la capacitat d'estimar i de creure en les persones. Senzillament, gràcies mare pel teu exemple, per la teva entrega, per la teva estima. Gràcies mare.

Especialment, dedicat al meu germà Quim, que m'ho demanava i no he sigut capaç , vull destacar algunes coses de qui era la mare. Resistent antifranquista, des de nen hem viscut amb ella l'educació de la llibertat i dels valors de les persones. Implicada i compromesa en la clandestinitat, enfrontant-se a la policia quan detenien al seu fill, jo. Participant en tots els àmbits de la democràcia de forma activa, activista de la campanya de l'amnistia (gràcies mare) fins que va fer tornar al seu fill. D'esquerres convençuda, enamorada del seu petit país, l'Ebre, i defensora de la seva nació catalana.

Ha mort amb 91 anys. Una guerra quasi a la seva adolescència, un promès "desaparegut" al front de l'Ebre i que "reapareix" fent carreteres per als vencedors, una vida de resistència, una vida d'amor amb els seus quatres fills, amb els seus sis néts i nétes, i al final, també amb els seus quatre besnéts i besnétes, Què més puc dir que expliqui més que la "paraula més bella", gràcies mare, sempre seguiràs viva en la nostra vida, sempre seràs l'exemple per les que avui ja són les meves nétes. Mai em cansaré de dir qui eres, mai em cansaré de dir gràcies mare.